Joan Josep Tharrats i Pineda de Mar

Qualsevol enciclopèdia catalana, per modesta que sigui, conté una entrada pròpia per a Joan Josep Tharrats i Vidal -abans de la de Margaret Thatcher, la famosa Dama de Ferro, como li agradava recordar al nostre artista- que, de manera abreujada, ens diu que fou un pintor català que començà a pintar al final dels anys quaranta i que assolí un reconeixement sòlid a partir de la creació de les «maculatures» (1954). També ens recordarà que fou cofundador -de fet, però, quelcom més que cofundador, hi afegim nosaltres-, del grup Dau al Set. Que la seva obra pictòrica -hi afegeixen- és un esclat amb impacte de collage i que ha desenvolupat una àmplia tasca de divulgació de l'art i ha creat una fundació a Pineda de Mar (1991). Més enllà de la sinopsi enciclopèdica, la vida i l'obra de Tharrats és tan rica... i variada... i plena de matisos que les poques ratlles del diccionari enciclopedic no ens satisfan.
Intentar fer un repàs d'urgència a la seva trajectòria vital i artística ens pot ajudar a perfilar amb més coneixement les característiques d'aquesta constel.lació Tharrats que, com dèiem, s'ha guanyat un lloc en l'art català de postguerra.

UNA INFANTESA DE PATUFET

Joan Josep Tharrats va néixer a Girona l'any divuit, fill del poeta Josep Tharrats. Passà la seva infantesa i adolescència en aquesta ciutat immortal, un pèl levítica, entre Patufets i altres publicacions infantils catalanes il·lustrades per grans dibuixants, com Apel.les Mestres, Junceda, Apa, Llaverias, Cornet, etc., que decoraren la seva infantesa. Tot aquest món de la il·lustració catalana, tan ric de publicacions infantils i juvenils, s'esfondrà brutalment amb la Guerra Civil del 36. De totes maneres, aquest primer contacte per mitjà de les publicacions infantils d'aleshores amb aquests grans il.lustradors que hem esmentat més amunt despertà en Tharrats una primera atracció cap al món de l'art. Que aquest primer contacte amb els Patufets de torn deixà una empremta profunda en la sensibilitat de Joan Josep Tharrats ho corrobora el fet que el seu discurs d'ingrés a la Reial Academia Catalana de Belles Arts de Sant Jordi -escrit l'any 1994, quan Tharrats ja tenia 76 anys- versés sobre l'Art de la Il·lustració a la Catalunya del segle XX . En aquest discurs, que el feia acadèmic electe d'aquesta il·lustre institució, Tharrats passà revista a tots aquells dibuixants i il·lustradors que poblaren amb el seus dibuixos la seva infantesa. L'ambient familiar gironí, molt marcat per la figura paterna, era culte, il·lustrat, catalanista, profundament religiós, com corresponia a una família de la burgesia benestant gironina d'aleshores.

FORMACIÓ FRANCESA

El jove Tharrats seguí els estudis elementals pertinents i l'any 1932, amb tot just catorze anys, anà a fer els seus estudis de batxiller a Besiers, a França, on tornà dos anys després. La seva formació al lycée francès va ser, com corresponia aleshores, eminentment literària. Tharrats tornà del país veí imbuït de llengua, literatura i cultura francesa. En tornant de Besiers, la seva família s'instal·là a Barcelona i Tharrats continuà allà la seva formació acadèmica fins a l'ingrés a l'Escola Massana l'any 1935. Un any després, l'esclat de la Guerra Civil obre un parèntesi llarg i fosc: mobilitzacions, campaments, gana, fred, morts, bombardeigs, destrucció... Un cop acabada la Guerra Civil, Joan Josep Tharrats ha de fer un servei militar de quatre anys. Aquest malson es tanca l'any 1942 quan retorna a una Barcelona desarborada lingüísticament i culturalment, autàrquica, ocupada... amb els ressons dels bombardeigs i dels combats de la Segona Guerra Mundial a l'horitzó de la resta d'Europa.

ELS ANYS QUARANTA

Paradoxalment, els anys quaranta van ser per a Tharrats un temps de recerques i provatures febroses. Diem «paradoxalment», perquè ens trobem en el període més dur i cruel de la postguerra, en què les seqüeles de la guerra si una política genocida contra la llengua i la cultura catalanes havien donat com a resultat un panorama desolador de terra cremada. A partir de la segona dècada dels anys quaranta Tharrats assisteix amb assiduïtat als actes que organitza l'Institut Francès de Barcelona, que són gairebé els únics actes amb una mica de cara i ulls que es fan a la capital de Catalunya. Dins d'aquest ambient coneix Arnau Puig, els pintors Joan Ponç, Modest Cuixart i Antoni Tàpies i el poeta Joan Brossa. Tharrats és el gran de grup i, potser també, l'aglutinant i el promotor. L'any 1948 és la data mítica de la formació del grup Dau al Set i de la revista que portarà el mateix nom i que en serà en certa manera la carta de presentació.

DAU AL SET

L'aparició del grup Dau al Set enmig del desert cultural i de tota mena de final de la dècada dels quaranta només pot ser considerat com un miracle, com un oasi en un desert. La gènesi d'aquest grup d'avantguarda -de fet, de l'únic grup d'avantguarda català de la postguerra-, els integrants, la durada, fins i tot l'existència d'un grup cohesionat com a tal amb un ideari comú ha fet, a posteriori, córrer rius de tinta. Sigui com sigui, el grup Dau al Set va ser format inicialment pels pintors Antoni Tàpies, Modest Cuixart i Joan Ponç, els escriptors Joan Brossa i Arnau Puig i per Joan Josep Tharrats, qui consta com a fundador del grup en el primer número de la revista -títol que amb posterioritat sempre li ha estat discutit per alguns dels seus correligionaris. Poc després s'hi afegiria Juan Eduardo Cirlot.

Tot i que consta que el grup es va dissoldre l'any 1952, Joan Josep Tharrats va mantenir, gairebé en solitari, la publicació viva fins al 1956. Si una revista com Dau al Set va existir va ser gràcies a Tharrats, qui sempre s'encarregà de la impressió una màquina Boston mítica propietat seva i qui vetllà per la difusió de la publicació. De fet, tampoc cal no enganyar-se: la transcendència social, popular per dir-ho d'alguna manera, de la revista va ser molt reduïda. Les circumstàncies no permetien gaire més. La revista es distribuïa de manera clandestina entre un grup reduït de persones interessades per la cultura i l'art, entre el que havia quedat de les elits intel.lectuals del nostre país que, de mica en mica, s'anaven recuperant de la garrotada de la Guerra Civil i... poca cosa més. Ara bé, això no resta mèrit a l'empresa perque tothom ha reconegut que Dau al Set, tant el grup com la revista, van suposar històricament la represa i la connexió amb les avantguardes tan riques d'abans de la Guerra Civil. Això és innegable. A més, Dau al Set va ser l'embrió d'un grup d'artistes d'un talent innegable que esclataren aleshores, i de quina manera: Tharrats, Tàpies, Ponç, Cuixart, Brossa, per citar els elements del grup que després han tingut una importància innegable dins del món de l'art català i internacional.

LES «MACULATURES»

Durant la dècada dels cinquanta i seixanta, Tharrats consolida la seva vocació artística i pictòrica iniciada de manera tímida amb anterioritat a la forrnació de Dau al Set. Amb passos de gegant, pinta, crea, investiga de manera frenètica. Fa les primeres exposicions col.lectives, viatja per Europa, entra en contacte amb altres artistes estrangers, escriu..., per exemple la Guía elemental de la pintura moderna (1950), Antoni Tàpies o el Dau Modern de Versalles (1950). Potser no s'ha recalcat prou la importància divulgativa i pedagògica que va exercir Tharrats al llarg de la seva vida. Tharrats va parlar i escriure de manera insistent sobre art, sobre l'art d'avantguarda del seu temps tot donant a conèixer noms, obres, tendències de l'art modern occidental. Els articles més interessants d'aquesta aportació assagística de Tharrats van ser recollits posteriorment en els volums Cent anys de pintura a Cadaqués (1981), Dames de tots colors (1992) i Surrealisme a l'Empordà i altres fantasies (1993), entre d'altres. És també en aquesta època que Tharrats dóna a conèixer al món les seves «maculatures». En el món de la impressió, que Tharrats coneixia molt bé, es dóna el nom de «maculatura» al full que ha estat imprès de manera defectuosa, és a dir, al full que s'encallava entre els corrons de la premsa i quedava tacat per les retintades successives. Tharrats, en les seves provatures, s'adona que a vegades les maculatures d'impremta aconseguien per atzar una bellesa molt característica. Tharrats aplica aquest principi a la seva obra i força la producció de maculatures amb resultats artístics excel.lents, que li donaren un reconeixement internacional. A partir d'aleshores se succeeixen les exposicions arreu d'Europa i el reconeixement nacional i internacional, que han fet de Joan Josep Tharrats un artista català internacional.

FINAL DE TRAJECTE: PINEDA DE MAR
Pineda de Mar va tenir la sort de «viure» la darrera etapa artística de Joan Josep Tharrats. Volem creure que Tharrats es va sentir ben acollit i estimat a Pineda. I que això el va satisfer i el va fer feliç. Tot va començar l'any 1989, quan l'Àrea de Cultura de l'Ajuntament d'aleshores va decidir fer una exposició de pintures de Joan Josep Tharrats. La petició va ser rebuda amb una certa indiferència per l'artista, perquè Tharrats de feia molt de temps era el que col.loquialment s'anomena una patum, a qui s'obrien totes les galeries de Barcelona, que exposava amb facilitat a l'estranger, etc. Per Tharrats, exposar en una població com Pineda, amb una manca total de tradició dins el món de l'art contemporani, suposava més maldecaps que altra cosa. Però... com són les coses! Qui li havia de dir que precisament aquesta població del Maresme acolliria la seva Fundació? Però anem a pams. Finalment els responsables de l'antiga Sala Municipal d'Exposicions van aconseguir vèncer les reticències inicials del fundador del Dau al Set i Tharrats va accedir a fer-hi l'exposició Pintures, Dibuixos, Gravats i Tapissos, en la qual d'una manera sumària es passava revista als diversos àmbits artístics en què es movia el nostre artista. L'exposició es va inaugurar el 10 de juny d'aquell mateix any amb un èxit rotund de públic. Aquest fet va afalagar Tharrats i, segurament per compensar les seves reticències inicials, va fer donació del collage que titula Homenatge a Pineda, que va ser reproduït en la coberta del programa de la Festa Major d'aquell any. A partir d'aquest moment les coses es precipiten i el consistori pinedenc, presidit per Josep Lluís Fillat, per respondre a la generositat i a les atencions de l'artista, decideix batejar el carrer que uneix la masia de Can Jalpí, de propietat municipal, amb el col·legi Jaume I amb el nom de Joan Josep Tharrats

EL TAPÍS DE PINEDA

Mentrestant va sorgir la idea de fer una versió sobre tapís del collage que Joan Josep Tharrats havia donat a l'Ajuntament de Pineda de Mar i que havia il.lustrat la coberta del programa de la Festa Major de l'any 1989. Tharrats feia temps que estava interessat en el món del tapís i havia fet teixir un nombre considerable de les seves peces en aquesta tècnica. De fet, aquesta interacció entre pintura i llana, entre tela i tapís, no era nova en el món de l'art contemporani; així, per exemple, la col.laboració entre el sublim pintor Joan Miró i el mestre tapisser Josep Royo havia donat durant la dècada dels setanta uns resultats més que satisfactoris. Això recentment, perquè la importància del tapís com a peça artística a casa nostra es remunta al Tapís de la Creació de Girona, teixit a cavall dels segles XI i XII.
Així doncs, es va decidir que s'encarregaria l'elaboració d'aquest tapís a l'Escola de Tapís del Centre la Mercè de Girona, que dirigeix l'artista tapisser Carles Delclaux, amb qui Tharrats ja havia treballat en l'elaboració d'altres peces. Per tal de comprovar els progressos i la factura del tapís, es va acordar que un cop per setmana Joan Josep Tharrats baixaria a Girona, acompanyat de Joan Pujadas, coordinador de la Sala Municipal d'Exposicions. La relació de Pineda de Mar amb Joan Josep Tharrats es va anar enfortint i enrobustint a mesura que avançava l'elaboració del Tapís de Pineda que es va presentar en societat en una exposició inaugurada el 7 d'abril de 1990.

LA FUNDACIÓ THARRATS

Durant l'any noranta Joan Josep Tharrats il.lustra la portada del programa de la Festa Major i munta l'exposició Maculatures a l'antiga Sala Municipal de la plaça Catalunya, que s'inaugura pel mes d'agost, coincidint amb la Festa Major de Sant Joan Degollat. Aquesta exposició és important perquè, per primera vegada, es donava a conèixer a Pineda de Mar una de les aportacions més importants de Joan Josep Tharrats a la historia de l'art contemporani, les seves maculatures. Mentrestant, però, anava madurant entre l'equip de govem municipal i l'artista alguna mena de col·laboració que perpetués les excel.lents relacions creades entre Tharrats i Pineda. Hi havia la proposta de fer alguna mena de centre d'art contemporani. Tharrats, amb molt bon criteri, va rebutjar aquesta idea si es volia dedicar a la pintura, per la senzilla raó que ja aleshores, a l'inici de la dècada dels noranta, l'adquisició del fons necessari mínim per dotar la Fundació hagués costat una fortuna. Tharrats, però, va anar donant voltes a la idea fins que va proposar la creació d'un centre dedicat a l'art gràfic. De fet, la idea era bona, perquè aleshores no hi havia cap centre que es dediqués a la difusió d'aquesta tècnica artística tan lligada a l'art contemporani. D'aquesta manera es va arribar a l'acord de crear la Fundació Tharrats d'Art Gràfic. Aquesta Fundació portava el nom de l'artista, no només com a manera d'homenatge, sinó també perquè Tharrats va assumir el paper de patró, hi va donar el crèdit del seu prestigi i s'hi va implicar completament fent donació d'un exemplar de cadascuna de les peces i col.leccions de gravats fetes per ell i lliurant tota la col.lecció de gravats d'altres artistes que ell posseïa per al fons de la Fundació. La realitat física de la Fundació Tharrats es féu realitat el 6 d'abril de 1991, quan s'inaugurà a so de bombo i platerets la seu de la Fundació situada al segon pis de la Casa de la Vila. L'acte va ser presidit pel president del Parlament de Catalunya, Joaquim Xicoy, i va tenir com a amfitrions, a més del patró de la Fundació, Joan Josep Tharrats, l'alcalde de Pineda de Mar d'aleshores, Josep Lluís Fillat, el diputat d'Hisenda de la Diputació de Barcelona, Joan Rangel, i el director general de Patrimoni Artístic de la Generalitat, Eduard Carbonell, acompanyats per tot el consistori en ple.

ELS PRlMERS PASSOS

A partir d'aleshores s'inicien les activitats de la Fundació. Al cap d'un mes de la inauguració, té lloc una exposició sobre la producció gràfica d'artistes estrangers i es fa la presentació del llibre Valentine Hugo, de Cathy Bernheim, a càrrec del prestigiós crític d'art Rafael Santos Torroella. Pel juny de 1991 la Fundació Tharrats participa activament en l'acte d'homenatge a l'escriptor Vicenç Riera Llorca, amb motiu de la seva mort. Aquest acte emotiu va comptar amb la presència de diversos col.legues de Riera Llorca, com Avel.lí Artís Gener Tísner, Víctor Alba, Teresa Pàmies, Joaquim Ventalló i Pilar Munné, a més del patró de la Fundació, que van glossar la figura i el tarannà de l'enyorat Riera Llorca. Els actes de la Fundació es multipliquen, com correspon a una institució jove, creada de poc. Tharrats farà a Pineda, sota l'empara de la Fundació, diverses exposicions individuals: l'any 1992 i a cavall de l'any 1994-1995. Precisament l'any olímpic del 92, Joan Josep Tharrats serà convidat a fer el pregó de la Festa Major. La Fundació organitza exposicions d'homenatge a Joan Miró, coincidint amb els actes de l'anomenat Any Miró, i al filòleg Joan Coromines, que coincideix amb el norantè aniversari del prestigiós erudit. Són actes que tenen transcendència no només a nivell local i comarcal, no cal dir-ho, sinó també a nivell nacional.

LA FUNDACIÓ SENSE THARRATS

La darrera visita de Joan Josep Tharrats a Pineda de Mar va ser el dia 2 d'abril de 1996, en ocasió d'una macroexposició d'art japonès contemporani que es va inaugurar a la Fundació Tharrats. Ja aleshores, Tharrats, que tenia 78 anys, havia començat a mostrar símptomes d'una certa decadència intel.lectual. Els pitjors pronòstics es van complir i J. J. Tharrats es va retirar de la vida pública i artística per culpa d'una malaltia degenerativa.
A partir d'aleshores la Fundació, tot i que no ha deixat de fer un munt de coses, ha sentit, i de quina manera, la manca de guia del patró. Com dèiem, però, aquesta institució no ha deixat de fer coses: d'organitzar exposicions per a la Sala Municipal d'Exposicions, de produir llibres, de fer presentacions...
Finalment, el mestre Tharrats, patró de la Fundació Tharrats d'Art Gràfic, va morir el 4 de juliol a Barcelona i va ser enterrat el divendres 6 de juliol a la vila de Cadaqués, estretament vinculada a la seva vida. Quedi aquí el nostre més sentit homenatge.

CAP AL FUTUR

De fet, però, el millor homenatge que es podrà fer a Tharrats és que, després d'aquest impasse provocat per la malaltia de l'artista, la fundació que porta el seu nom es reactivi i, tal com era el desig fundacional del seu patró, arribi a esdevenir un punt de referencia en el món de l'art gràfic. Les noves instal·lacions, inaugurades l'abril de 2006, en són un bon presagi.

JOSEP FERRER I JOAN PUJADAS