Punts d'interès

Aqüeducte Romà

Carretera de Pineda a Hortsavinyà, a prop de Can Cua.

El procés de romanització de les terres del Maresme va ser molt intens, com ho demostra la important xarxa de vil.les que, a partir del segle II ac, s'estengué per tota la franja costanera (se n'han detectat restes de més de 200 en tota la comarca). Dins el terme de Pineda hi ha les restes d'una vil.la romana al mas de Can Roig, activa probablement entre els segles I i V de la nostra era. Les troballes arqueològiques permeten deduir la importància d'aquest assentament, evidenciada sobretot per l'existència d'un lacus (dipòsit o estany de rec) alimentat per un aqüeducte que va ser profusament estudiat per l'arqueòleg Francesc Prat i Puig l'any 1932.

L'aqüeducte recollia les aigües d'un petit congost de la vall de Riu, a l'altura de Can Bufí, tenia una llargària de 3,5 quilòmetres, amb un desnivell de 40 metres, i durant el seu recorregut salvava quatre torrenteres.

A la dreta de la carretera d'Hortsavinyà, a l'altura de Can Cua, hi ha les restes més interessants de l'aqüeducte: quatre arcades conservades en força bon estat. Prat i Puig en situa la data de construcció cap a la fi del segle II o durant el III dc. Altres autors creuen que va ser edificat durant el segle I dc. El mur és fet a base de pedres calcàries o granítiques extretes dels mateixos indrets per on transcorria l'aqüeducte, lligades amb morter de calç i sorra, i disposades en filades d'alçades diferentes. Eren trencades a cops de martell i tendien a imitar la forma de carreus rectangulars, amb la superfície plana a la part de fora. Tot i així, són força irregulars en tamany i color (groguenc, rogenc, negre). Les arcades es recolzen sobre pilars rectangulars o lleugerament trapezoïdals. En lloc de dovelles hi ha estrets trossos pissarrossos disposats en una imperfecta forma radial.

Està considerat bé cultural d'interès nacional amb la categoria de "Zona Arqueològica".

 

Sant Pere de Riu

Municipi de Tordera. Vall de Riu. Accés des d'un camí que surt de la carretera de Pineda a Horsavinyà

L'església de Sant Pere de Riu pertany al municipi de Tordera ja que formava part de l'antic terme d'Horsavinyà, però des del punt de vista popular i eclesiàstic ha estat sempre vinculada a la parròquia de Pineda de Mar. Se la coneix també amb el nom de Sant Pere de Pineda.

La documentació més antiga que en fa referència Imatge de Sant Pere de Riu és de l'any 1185. El 1246, a través d'una butlla del papa Innocenci IV, la parròquia, juntament amb Santa Maria de Pineda, va passar a dependre del monestir de Sant Salvador de Breda. Durant molts segles va tenir sacerdot propi, però posteriorment se'n va fer càrrec el rector de Pineda. El 1985 va ser novament oberta al culte, mentre que la rectoria era habilitada com a casa de colònies.

L'església manté l'estructura romànica original, del segle XI, amb nau i absis, i un campanar tardà, de planta quadrada, coronat per un pinacle piramidal entre merlets graonats. El seu aspecte actual és, en gran mesura, fruit de les ampliacions realitzades durant el segle XVII, tot i que encara pot observar-se la decoració original de l'absis romànic, a base d'arquacions cegues i lesenes, de tipus llombard. Aquesta ornamentació és també visible al mur de migdia, on hi havia l'antic portal, que conserva encara dos finestrals romànics. Darrere el campanar hi ha una antiga construcció o comunidor, coneguda com el Mirador, que alguns autors han datat en època preromànica o visigòtica, opinió no compartida per Joaquim Graupera (Catalunya Romànica, vol. XX).

Al camí d'accés a l'església va ser descoberta una necròpolis altomedieval amb lloses sepulcrals que procedeixen d'enterraments realitzats dins l'església, amb motius heràldics esgrafiats, tres de les quals fan de graons d'accés al temple i les altres dues es conserven als parterres davant la porta.

 

Castell de Montpalau

Turó de Montpalau. Accés per un camí de terra des de Can Martorell

Al cim del turó de Montpalau, als vessants pinedencs del massís del Montnegre, hi ha les ruïnes de l'antic castell de Montpalau, la jurisdicció senyorial del qual abastava un extens territori que comprenia una bona part de l'Alt Maresme, des d'Arenys fins a Horsavinyà, al límit dels dominis del castell de Palafolls.

Molts segles abans de la construcció del castell, el lloc havia estat ocupat per un assentament ibèric que ha deixat nombrosos vestigis, datables a partir Montpalaudel segle IV aC, poblament que va tenir continuïtat en època romana. Probablement, la major part de la pedra d'aquest antic assentament degué ser utilitzada per a l'edificació del castell medieval, que es troba documentat des de mitjan segle XI, quan Umbert Odó i la seva muller Sicardis, senyors del Montseny, juraven fidelitat al comte Ramon Berenguer I pels castells de Montpalau (Mont Palaz) i Gironella. Durant el segle XII, els vescomtes de Cabrera van anar adquirint el ple domini de la jurisdicció de Montpalau, possessió que van mantenir fins al 1574, quan va ser venuda a Francesc de Montcada, marquès d'Aitona.

Durant el segle XVII, la batllia de Montpalau comprenia els termes de Pineda, Sant Pere de Riu, Hortsavinyà, Sant Pol, Canet, Calella, Sant Cebrià i Sant Iscle de Vallalta. Dels Montcada va passar per via matrimonial als ducs de Medinaceli (segle XVIII).

De la fortalesa medieval en resten alguns murs, que defineixen un recinte de planta quadrada. L'aparell és fet a base de filades de carreus irregulars, lligats amb morter de sorra i calç. Els angles i la finestra de punt rodó, que encara es conserva, són de carreus de pedra més groguenca, ben tallats i disposats a trencajunt. Al centre del castell s'alçava una torre cilíndrica, actualment enrunada. Hi ha restes d'un segon recinte construït posteriorment, potser al segle XV. Fora del recinte murat hi ha les ruïnes de l'antiga capella del castell, dedicada a Sant Miquel, documentada des del segle XII

 

Torre de  Sant Jaume

Torre de Castellar des Portellar
Adossada al Mas Castellar hi ha la Torre de Sant Jaume, l'element fortificat més ben conservat del municipi. Correspon a una de les moltes torres de defensa que que van ser construïdes al llarg de tota la costa entre els segles XIV i XVII.
En aquells temps sovintejaven les incursions de corsaris turcs o barbarescs i de pirates sense jurisdicció. Valgui com a exemple la inscripció que hi ha a la llinda de la porta de l'església parroquial de Pineda: "A 1 d'agost de MDXIV a punta d'alba XI galiotes del turc eImatge de la Torre de Sant Jaumes posaren la gent a la plage cremaren les portes de la sglesia e moltes cases e mataren e cativaren IXX animas pujant fins a la casa de palau a migjorn se tornaren en barcas. Per reparo ses poblats ses fortificada esta sglesia de Pineda". Per prevenir aquests atacs, les torres de guaita feien funció de talaies de vigilància i alhora constituïen elements defensius, generalment formant part d'un sistema fortificat o estratègic de defensa, intercomunicat a través de senyals de fum o foc. El nombre de torres va arribar a ser tan gran que el litoral del Maresme era conegut com la costa torrejada.
La major part de les torres conservades són dels segles XVI i XVII. Podien ser de planta quadrada o rodona, aïllades o adossades a les masies. Eren coronades de merlets o matacans tot el volt del terrat. A Pineda hi havia torres de defensa a Can Cànoves, a Santa Anna de Merola, a Can Jalpí i a la Rectoria Vella. La més interessant és, tanmateix, la Torre de Sant Jaume, prototipus de torre cilíndrica amb la base atalussada i corona de matacans. Es comunica amb la masia mitjançant una poterna a l'altura de la segona planta, accesible a través d'un pont, amb el semisòtan cec, comunicat amb les plantes superiors per mitjà d'una escala helicoïdal. Al costat de la Torre hi ha la masia, amb teulada a dos vessants, formada per tres cossos; el central més ample i dos en sentit paral.lel a la façana posterior. El conjunt ha estat restaurat acuradament, conservant-hi tots els detalls arquitectònics

 

Can Cànoves

La Mora, s/n. A la falda de Montpalau
Situada als peus del turó de Montpalau, la masia de Can Cànoves afegeix al seu interès històric el fet d'haver conservat íntegrament l'estructura arquitectònica original.
Del conjunt d'edificis destaca la casa, de finals del segle XIV, cancanovesadossada a la qual hi ha la torre de planta quadrada i diversos cossos annexos: corrals de bestiar petit, estables de bestiar gran, tres cossos independents i la pallisa o graner. L'aigua hi arriba des d'una mina propera.
Estructuralment, és una masia amb coberta a dos vessants formada per tres crugies perpendiculars a la façana principal. Una de les laterals es perllonga amb un cos afegit, on hi ha la torre, a la banda de la façana, i l'altra té adossada una petita dependència a la part posterior. El portal principal és de punt rodó, adovellat, amb pedra ben treballada, igual que les llindes i els brancals de les finestres. La torre, afegida posteriorment, és de planta quadrada i tres pisos coberts amb voltes, comunicats a través d'una escala de cargol. Conserva un interessant finestral gòtic.
Dels cossos aïllats cal destacar el graner, edificat també durant el segle XIV, amb dues naus independents, cobertes de teula a dos vessants i obertes amb dues grans arcades de pedra damunt les quals hi ha sengles finestres rectangulars amb llinda i brancals de pedra.

Can Jalpí

Carrer de Sant Joan, s/n. (Carretera N-II, km 671)
Coneguda també com Mas Coll o Can Gualba, el Mas Jalpí (o Gelpí) és una antiga masia adquirida als anys setanta pel municipi de Pineda de Mar i que ha estat objecte de restauració i rehabilitació per destinar-la a activitats socioculturals.
Documentada des del segle XIV, la masia era propietat de la família Coll, la qual obtingué dels vescomtes de Cabrera la notaria amb dret exclusiu en tot el terme de Montpalau, concessió que es mantingué fins a començaments del segle XVIII. En el cruent atac dels corsaris turcs a Pineda el 1545 el notari Jaume-Joan Coll va ser fet captiu i més tard alliberat. A conseqüència d'això, el 1561 es bastí una torre de defensa adossada a la casa. Durant el segle XVII els Coll s'emparentaren amb la família dels Gualbes, pertanyents a la burgesia barcelonina, i el segle següent amb els Jalpí, cavallers d'Arenys de Munt. El 1925, August de Borràs-Jalpí va vendre el mas a la família Feliu, d'Arenys de Mar.
Pel que fa a la masia, és un edifici de planta rectangular, amb la façana principal paral.lela a la carretera, la qual té un cos més alt al cantó esquerre que correspon a l'antiga torre de defensa. La teulada és a dos vessants, amb el carener paral.lel a la façana principal. Aquesta té el portal adovellat, i damunt d'ell hi ha un petit escut. Les finestres de la part esquerra presenten llinda, ampit i brancals de pedra, mentre que les de la dreta tenen les arestes estucades. El cos perpendicular adossat a la façana conserva dues finestres amb decoració gòtica.
 

Torre de Merola

Zona de Can Feliu de Merola
El gran casal de Merola, extraordinari exemple de l'arquitectura civil del segle XV, l'origen del qual es remunta al segle X, sembla irremeiablement condemnat a la seva definitiva extinció, per tal com el seu estat actual és de ruïna i total abandó.
Malgrat aixó les restes que es mantenen dempeus ens permeten deduir la seva imposant presència, amb una torre de defensa de planta circular i diversos elements arquitectònics Imatge de Can Feliu de Meroladel segle XII o anteriors. També es conserven algunes restes de la capella dedicada a Santa Anna, del segle XVII o posterior, que va fer que la casa fos coneguda com Santa Anna de Merola.
Pertanyia al domus medieval del castell de Montpalau i el seu topònim, derivat d'amindola o amigdola, es troba documentat els anys 984 i 1109. Els seus propietaris, aloers i cavallers cognomenats Merola, apareixen esmentats en diversos documents a partir del segle XII. Durant els segles XIII i XIV els trobem vinculats als vescomtes de Cabrera. Posteriorment es refonen amb la família osonenca dels Montrodon i més tard amb els Vilana, tot i continuaven anomenant-se, durant el segle XVI, senyors de Merola o Menola.
Segons Bonet i Garí, la superfície de la planta baixa edificada és de 241 m2, més la capella i el celler. Els edificis eren units per un pati vorejat d'un mur. Els elements gòtics conservats són, segons el mateix autor, del segle XIII, tot i que la major part de la construcció és del segle XV, amb reformes i afegits posteriors.
 

Altres Masies de Pineda de Mar

El terme de Pineda conserva encara un bon nombre de masies, algunes d'elles de gran interés històric i arquitectònic, que palesen la importància de l'agricultura en l'economia del municipi al llarg de tota la seva història i encara en l'actualitat.
Entre elles podem citar Can Teixidor, que dóna a la carretera N-II, gairebé al límit amb Calella. És una masia de tres crugies perpendiculars a la façana, amb dues plantes i golfes, a més de dos cossos adossats i una pallisa o graner amb arcada. La porta d'entrada, elevada respecte el nivell del pati, és adovellada i els finestrals tenen llinda, ampit i brancals de pedra. Segons Bonet i Garí, l'edifici és del segle XVII.
Molt a prop de la Torre de Merola hi ha la masia de Can Feliu de Merola, amb una estructura de tres cossos paral.lels, ampliats amb un cos nou a la banda dreta i un cos perpendicular a l'esquerra, que tanca el pati. El portal és de punt rodó, adovellat i al primer pis hi ha dues finestres gòtiques, del segle XVI.
A les afores de la vila hi ha la Rectoria Vella, casal fortificat mitjançant una torre de planta quadrada. Té tres cossos, pis i golfes, amb teulat a dos vessants. El portal és adovellat i les finestres, rectangulars, tenen llindes de pedra. En elles podem llegir les dates 1.707 i 1.708.
No gaire lluny, dalt del turó del mateix nom hi ha Can Roig, edficada sobre les ruïnes d'una antiga vil.la romana.
Can Palau de la Guitarra, situada prop del aqüeducte, conserva la seva estructura original, probablement molt antiga, a jutjar pel finestral triforat de la façana.
 

Creu de Terme de Can Quintana

Carrer Major, 62
Les creus de terme són creus monumentals de pedra situades a la vora dels camins amb la funció de delimitar el territori i atorgar-li alhora una certa protecció espiritual. Generalment consisteixen en una columneta que s'alça sobre un basament graonat, coronada per un nus o llanterna que sosté una creu de pedra esculpida.
A Pineda hi ha dues creus de terme, malgrat que una d'elles només conserva el basament i fust originals.
La creu de terme situada al pati de Can Quintana, al carrer Major, es conserva gairebé intacta mercès al fet que la família Quintana tingué cura d'amagar-la i restaurar-la un cop acabada la guerra. És una obra gòtica, del segle XIV, de molt bona factura. Presenta en una cara la imatge del Sant Crist i en l'altra, la Mare de Déu amb el Nen, així com diverses figures de sants als extrems de la creu i a la llanterna.
L'altra era situada darrere l'esglèsia i era formada per quatre pètals o llàgrimes en el més pur estil gòtic flamíger. Va resultar malmesa durant la guerra carlina i definitivament destruïda l'any 1936. Actualment podem contemplar el seu basament i una part del fust originals davant de la façana de l'església, amb el senzill coronament d'una creu de ferro forjat.
 

Antic Nucli Urbà

Carrers Major, Ciutadans i plaça de Catalunya
El primitiu nucli urbà de Pineda -conegut com la Pobla de Sa Buada- va començar a formar-se a partir del segle XII al costat del camí ral, prop de l'església, configurant un petit agrupament corresponent als actuals carrers Major, Ciutadans, Sant Antoni i la plaça de Catalunya. Tot plegat, una trentena de cases alineades formant un únic carrer a banda i banda de l'antiga via romana.
Cap a les acaballes del segle XV, un cop acabada la guerra civil que enfrontà els partidaris de Joan II contra la Generalitat i alleugerides les condicions senyorials dels pagesos, comença a augmentar la població i l'embrionari nucli urbà de Sa Buada -que ja comença a ser conegut com a Pineda- inicia la seva expansió i un notable canvi en la seva estructura i fesomia.
És en aquella època quan s'obre el camí de Mar, que facilitava la comunicació amb el litoral i a través del qual es rebia l'avituallament de gra i fins i tot de bestiar. En una escriptura de 1497, signada a la notaria de Can Coll, els senyors de Montpalau establien el permís per circular sobre el nou camí, restringit als habitants de Pineda, Sant Pere de Riu, Vallmanya i Horsavinyà.
 

Església Parroquial de Santa Maria de Pineda de Mar

Carrer Antoni Doltra - Carrer de l'Església - Carrer de Sant Joan
La primera referència documental que esmenta l'església parroquial de Santa Maria de Pineda és l'acta de consagració realitzada pel bisbe de Girona, Berenguer Guifré, el 1079.Imatge de l'Església de Pineda de Mar El 1246 va passar a dependre del monestir de Sant Salvador de Breda i va tenir com a sufragània la parròquia de Sant Pere de Riu.
Durant la primera meitat del segle XVI, l'antiga església romànica va ser substituïda per un nou temple, fortificat després del terrible saqueig del corsari Dragut, el 1545. Pels contractes i rebuts conservats sabem que la sagristia va ser encarregada el 1514 a Miguel de La Gaspi; la volta del cor, una capella i un sepulcre van ser obrats pel mestre d'obres Nicolau Bastart el 1526; i les obres de fortificació van ser contractades amb Jean de Tours el 1545 i encara continuaven el 1553. Aquell mateix any es contractava amb Bernat Vidal la construcció d'una capella sota el vell campanar i el 1567 s'adjudicava a Pere Garriga l'edificació de la capella de Sant Joan Baptista. El retaule major havia estat pintat per Gabriel Bou, de Girona, entre 1504 i 1509, tot i que l'obra de fusta va ser executada per Josep Sayós, de Barcelona, més d'un segle després. De l'obra gòtica cal destacar les claus de volta esculpides amb imatges de la Verge i diversos sants, així com una inscripció a la llinda de la porta principal, que relata els fets de 1545.
Imatge de l'Església de Pineda de Mar en FestesAl segle XVIII s'afegiren a la nau central dues naus laterals i el campanar vuitavat. D'aquella època és també la façana, barroca, que probablement va ser decorada amb esgrafiats cap a la fi de segle. El temple va ser cremat el 1936.
L'esgrafiat actual que caracteritza la façana va ser realitzat l'any 1948 segons el disseny de l'arquitecte Isidre Puig i Boada, basat en motius geomètrics i barroquitzants. Va ser restaurat a partir dels mateixos motllos el 1988. De l'interior cal destacar la cúpula de la capella del Santíssim, decorada per Josep Perpiñà, tres rosasses amb vitralls emplomats, obra de Domènec Fita, i una imatge de la Pietat tallada per Frederic Marès.
 

Les Capelles de Pineda de Mar

Pineda compta amb diverses ermites disseminades per tot el seu terme, construïdes pels pinedencs al llarg dels segles com a centres de devoció popular i que constitueixen, en el seu conjunt, un valuós llegat històric.
Presidint la vila des d'un turó, prop de Santa Susanna, hi ha la capella de la Mare de Déu de Gràcia. Va ser construïda per iniciativa d'un grup de mariners l'any 1715. És de planta rectangular, amb un porxo davant la porta i un petit campanar d'espadanya. Va ser saquejada i incendiada el 1936 i de nou el 1973. L'agost de 1981, a iniciativa del rector de Pineda, Mn. Ignasi Forcano, va ser restaurada i el seu interior recobert amb un mosaic al.legòric del mar i les muntanyes, obra de Josep Perpiñà. Del mateix artista és la imatge de la mare de Déu que presideix el presbiteri.
Dins el nucli urbà es troba la capella de Sant Antoni, en un extrem del carrer del mateix nom. Edificada cap a la fi del segle XVIII, és de planta rectangular, amb una façana curvilínia presidida per una espadanya. Conserva un altar barroc de talla i una pica de pedra.
Tocant al Mas Castellar hi ha la petita capella de Sant Jaume, bastida al segle XIX, també de planta rectangular, amb portal de llinda i brancals de pedra.
Al peu de Montpalau, prop de can Martorell, la capella de Sant Rafael, modernament restaurada, és obra del 1908, segons assenyala una pedra de l'entrada. Destaca el portal adovellat, de pedra de gran qualitat.
Capelles més antigues, de les quals només es conserven alguns vestigis, són la de Sant Andreu, romànica, esmentada el 1076, i la del castell de Montpalau, dedicada a Sant Miquel, que només conserva els fonaments.
 

Biblioteca Manuel Serra i Moret

Plaça de les Mèlies, 21
El 1915, la Mancomunitat de Catalunya va crear el Servei de Biblioteques Populars, projectat per Eugeni d'Ors, i encarregat a l'arquitecte Lluís Planas i Calvet. L'Ajuntament de Pineda, presidit per Manuel Serra i Moret, va aconseguir l'adjudicació dins el seu terme d'una d'aquestes biblioteques. Per això va adquirir, el 1917, un solar aïllat que, uns anys després, havia de donar peu a l'eixamplament urbà de la vila. Aquell mateix any s'iniciaren les obres.
En aquells anys, la burgesia industrial catalana -que per primer cop gaudia d'un embrionari poder polític- assumia dins el seu ideari de renovació del país l'esperit proclamat pel noucentisme. El moviment noucentista, inspirat per d'Ors, havia nascut a començaments de segle com a reacció als "excessos" modernistes, i proclamava un retorn als valors de l'arquitectura clássica: ordre, mesura, racionalitat, enfront de la llibertat i l'espontaneïtat dels modernistes, considerats aliens a la tradició mediterrània.
La Biblioteca de Pineda, inaugurada el 1922, respon plenament a les consignes estètiques derivades del nou estil i utilitza un repertori formal de tradició clàssica amb una actitud eclèctica. Inicialment, era un petit edifici de planta única que constava de vestíbul, sala de lectura, despatx i lavabo. El 1981-82 va ser ampliat amb un nou cos en forma de L que envolta la planta primitiva per dos dels seus costats. La façana principal presenta una composició simètrica centrada pel gran arc de punt rodó que presideix l'accés, suportat per dues columnes jòniques. Als laterals, dos parells de pilastres encoixinades emmarquen els ulls de bou, ovals, sota un entaulament amb cornisa i fris, coronat amb un frontó de timpà llis.
Des de 1982 duu el nom del que fou alcalde de Pineda i il.lustre polític català, Manuel Serra i Moret.
 

Edificis dels segles XIX i XX

Durant la segona meitat del segle XIX i les primeres dècades del XX Pineda és encara un poble petit, que amb prou feines arriba als 2.000 habitants, i que s'estructura longitudinalment al llarg dels carrers Majors, Ciutadans i i Sant Antoni, amb alguns eixos transversals com el carrer Tribala o el carrer del Mar que, a poc a poc, avancen en direcció a mar fins a enllaçar amb el petit nucli sorgit arran de platja.
La fesomia urbana havia canviat ben poc al llarg dels segles XVII i XVIII. Es a partir del darrer terç del segle XVIII que algunes antigues cases del nucli antic son substituïdes per nous edificis de planta baixa i dos pisos, caracteritzats per les façanes simètriques, amb balcons i finestrals de llinda recta i una marcada austeritat decorativa.
Podem trobar exemple d'aquest tipus d'edificació al número 3 del carrer Ciutadans (del 1776) o als números 35 i 57 del carrer Major.
Un esquema compositiu similar segueix Can Gelabert (carrer Major, 11), amb la façana estucada imitant carreus, motllura recta a les obertures i coronament amb balustrada, amb un cos central on figura la data 1910.
Tanmateix, és al sector del primer eixample urbà on podem admirar les mostres més reeixides de l'arquitectura sorgida al llarg d'aquells anys. Del primer decenni dels segle XX és el gran casal conegut com Cal Coronel, al carrer Girona, núm. 3, de línies clàssiques i aspecte senyorial, que utilitza la terra cuita en els detalls ornamentals i en els balustres del balcó i el terrat.
El carrer del Mar compta amb diversos edificis d'estiuejants entre els quals cal destacar Cal Comandant (núm. 46), residència de les germanes dominiques, i Can Ribera (núm. 50), edificats els anys 1925 i 1922, respectivament.
Al núm. 3 del carrer Balmes hi ha la casa del doctor Bertomeu, un interessant casal d'aire modernista, que combina l'arrebossat amb el maó vist, i al carrer Consolat de Mar, núm. 3-5, trobem Can Basart, un edifici senyorial amb torre, dels anys 20-30, caracteritzat pel seu coronament ondulat i un portal decorat en estil clàssic.
Menció a part mereixen dos edificis projectats per l'arquitecte Isidre Puig i Boada. Un d'ells és l'actual Ajuntament, construït entre 1914-17 per substituir l'antiga casa de la vila del segle XVIII, que també va ser hostal. L'altre és la casa del núm. 22 del carrer del Mar, obra del 1952, caracteritzada pels seus relleus esculpits de tipus floral. Puig i Boada, nascut a Barcelona el 1891, va ser l'autor del pla general d'alineacions de places i carrers de Pineda el 1922, i va estar sempre molt vinculat a la ciutat.
 

Edificis Contemporànis

El nostre recorregut pel conjunt d'elements patrimonials de Pineda no pot concloure sense fer esment d'algunes mostres representatives de l'arquitectura contemporània, en aquest cas concebuda com a servei públic.
Entre els carrers Balmes, Tribala i Jacint Verdaguer hi ha l'escola Sant Jordi, obra dels arquitectes Oriol Bohigas, Josep M. Martorell i David Mackay, del 1967. L'interès d'aquest edifici radica en el seu plantejament conceptual, basat en una nova interpretació de l'arquitectura escolar com a element actiu al servei de la pedagogia.
L'edifici, organitzat a l'entorn d'uns espais comuns, tendeix a la reducció dels passadissos, l'especialització funcional de les aules i un sentit d'unitat en la distribució dels espais que permet la interrelació i l'adaptació a les diverses activitats col.lectives. S'estructura en una planta baixa, on hi ha els diferents espais comuns, com la biblioteca o la sala d'actes, una planta pis que agrupa la major part d'aules, i un terrat on hi ha el pati i la pista poliesportiva. Els acabats exteriors de façanes i murs són de maó vist.
El setembre de 1996 s'inaugurà el poliesportiu de Can Xaubet, obra de l'arquitecte Manuel Brullet. És un edifici concebut com un volum compacte, que defineix el cos prismàtic de la pista poliesportiva, i un volum més baix i allargat on s'ubiquen els equipaments de servei. La coberta plana, en pendent, genera una gran obertura vidriada que proporciona llum natural uniforme i constant, i evita enlluernaments a les pistes. Estructuralment, es desenvolupa en dos nivells. En el superior hi ha un gran hall que es comunica amb les graderies i les pistes; al nivell inferior es troben els vestuaris, serveis sanitaris, magatzems, etc. i la pista poliesportiva, que proporciona una àmplia zona de joc, apta també per a tota mena d'actes culturals o lúdics.
Cal destacar també l'edifici del Institut d'Ensenyament Secundari "Joan Cormines", del carrer Extremadura, 27, obra dels arquitectes Julio Laviña i Maria Pilar de la Villa. Està format per un conjunt d'edificacions que actuen com a tanques dels carrers perimetrals obrint el centre cap a les pistes esportives, deixant la part nord del solar com a pati obert. El front del carrer Extremadura, quatre cossos de baixa alçada -planta baixa- té tres accessos per donar entrada independent a la biblioteca, la zona esportiva i la cuina i el bar. L'articulació d'aquest espai es fa mitjançant uns patis arbrats entrellaçats per una pèrgola longitudinal que amb l'altra pèrgola al nord defineixen l'àmbit de les pistes esportives.
L'edifici principal és un cos longitudinal, l'alçada de la qual es va degradant des de les dues plantes a una planta en la seva entrega amb el límit urbà. Té un passadís central i a ambdós costats les aules d'ESO i de Batxillerat. Es potencia amb aquest edifici longitudinal la prolongació i obertura futura del passeig d'Hortsavinyà, marge esquerra de la riera de Pineda. L'edifici del gimnàs i sales polivalents tanquen el conjunt escolar. Les parets de tancament exterior són de maó foradat ceràmic de color blanc.
Tanmateix, altres edificis escolars són destacables pel que fa al seu interès arquitectònic, com el CEIP Montpalau (avinguda Generalitat, s/n), de l'arquitecte E. Minguillón i el CEIP Mediterrània (plaça Pau Casals) d'A. Pruñonosa.